Mostrando entradas con la etiqueta Ara Balears. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ara Balears. Mostrar todas las entradas

2019/06/29

DOCUMENTACIÓN | MEMORIA | SANT REPRIMONI BENEÏT, L'STONEWALL DE MALLORCA

Ara Balears / Sant Reprimoni beneït //

Sant Reprimoni beneït, l’Stonewall de Mallorca.

Els primers anys de la història del moviment LGTBI estan marcats per accions polítiques, un barri de Gomila convertit en centre neuràlgic gai i l’arribada de la sida.
Maria Fuster | Ara Balears, 2019-06-29
https://www.arabalears.cat/societat/sant-reprimoni-beneit-stonewall-mallorca_1_1122455.html 

La performança-processó lúdica i irreverent de Sant Reprimoni és l’Stonewall del moviment LGTBI de les Illes. L’acció es va fer en contra del llavors batle socialista de Palma, Ramon Aguiló, i va acabar amb la policia forcejant i arrossegant per terra els activistes que feien resistència passiva. “He vist i m’han explicat moltes coses, però una acció com aquesta, mai”, diu Jordi Petit, possiblement un dels qui coneixen més a fons la història LGTBI d’Espanya i del món, perquè ha estat secretari internacional del moviment.

La protesta va tenir lloc davant Cort el 16 de novembre de 1984. Ginés Quiñonero -que ara és la veu veïnal de Son Gotleu més contrària a la immigració i que fa poc demanava el vot per a Vox- era llavors el tinent de batle i regidor de Sanitat d’Aguiló. Dies abans de la protesta, Quiñonero havia decretat el tancament de 32 locals. La majoria eren de prostitució i tres eren bars d’ambient gai ubicats al centre de Palma: el MAX-O, el Bronx i el New Way. “El tancament arbitrari i sense motiu d’aquests bars va fer que s’organitzàs la processó. Era un pas de Setmana Santa amb un ninot que representava el batle Ramon Aguiló, gent disfressada i fins i tot un encenser”, explica. I continua: “També es llançava confeti i serpentines i es cantava una versió adaptada de ‘Sor Tomasseta’: Sant Reprimoni beneït, no et pots amagar, perquè els gais et cerquen i qualque dia cauràs”. L’impulsor d’aquesta acció va ser Juan López, president del FAGI, el Front d’Alliberament Gai de les Illes, “un heroi dins d’una societat conservadora com la mallorquina”, diu Petit.

Aquell dia hi havia molta policia que no deixava que els manifestants entrassin a l’Ajuntament, i això va fer que optassin per fer voltes a l’olivera de la plaça de Cort. A la concentració de Sant Reprimoni, formada per una trentena de persones, comenta López, hi havia feministes, ecologistes, sindicalistes i anarquistes, però no hi havia representat cap partit polític que no fos extraparlamentari.

Finalment, després d’esperar molt varen poder entrar a l’Ajuntament de Palma a lliurar en mà a Ramon Aguiló les signatures que havien recollit en contra del tancamentdels bars d’ambient gai. Però el batle no els va voler atendre i, segons expliquen, els va menyestenir.“‘D’aquí no ens mourem fins a obtenir una resposta satisfactòria’, vàrem dir. Al cap de cinc minuts va venir la policia i ens varen treure, ens varen agafar i, com que ens resistíem, ens varen fer fora a ròssec”, recorda López.

A final del anys 70, el FAGI va començar a funcionar amb persones destacades del món de la cultura com Biel Mesquida. Posteriorment el va liderar, com s’ha assenyalat abans, Juan López, qui l’any 78 va contactar amb Jordi Petit i se’n va fer amic. Des de llavors el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i el de les Illes editaven una revista comuna. Juan López també era militant del Partit Comunista, cofundador de la secció d’hostaleria de CCOO, i com a sindicalista va ser detingut en diverses ocasions. Una, durant tres dies per fer una vaga de deu minuts. En la detenció, explica, va patir tortures: mans fermades, galtades, amenaces de cremades amb cigarretes i fins i tot amb una pistola. “Vaig perdre tres quilos en aquells tres dies”, recorda.

Petit aplaudeix la feina que va fer. “Se li ha de reconèixer l’empenta de lluita que va tenir amb una correlació de forces impossible, ni l’esquerra estava al seu costat ni tot el col·lectiu tampoc”. De fet, quan es varen mobilitzar pel tancament dels bars d’ambient, un gai anomenat la Diabla li va pegar una galtada. “Ell tenia un bar a Gomila, i, tot i que només varen tancar els del centre, tenia por que la nostra reivindicació afectàs el seu negoci”, explica López, que després de 14 anys d’activisme al FAGI va partir a Catalunya. “A Barcelona vaig poder respirar. No m’agradava l’etiqueta de ser el marieta oficial de Mallorca”, diu. L’altre daltabaix mediàtic que va protagonitzar abans d’anar-se’n va ser demanar el iot ‘Azor’ de Franco per fer creuers gais a les Illes.

Gomila, barri gai
A final dels anys 80 i principi dels 90, el FAGI es va anar diluint, en part pel desgast dels voluntaris. En aquella època, Gomila era el barri gai per excel·lència. Va arribar a tenir més de 12 locals d’ambient, dos hotels i diferents saunes. “Hi havia qui al seu poble quedava dins l’armari , però després baixava al Black Cat i es posava la perruca. A Gomila es creaven espais segurs i de llibertat i altres tipus de vincles com de família. Per exemple, qualsevol ‘drag queen’ que començava tenia la seva padrina: una ‘drag’ amb experiència”, explica l’activista LGTBI Marcos Augusto.

“A l’ambient de Gomila hi havia molts gais dels pobles i també n’hi havia que venien a fer feina de la Península, als hotels, per fugir de la família”, recorda Jaume Horrach, més conegut com a Jimmy, que va ser el primer que va sortir vestit de dona a un espectacle en temps de Franco i qui ha representat més vegades el personatge de Divine, immortalitzat per John Waters a la pel·lícula ‘Pink Flamingos’. Ell es reividica com a ‘showman’. “Transvestit, per a mi, és una persona que s’hormona i duu pits, jo som un transformista, com quan a l’època de Shaskespeare els homes es vestien de dones”, explica. De fet, damunt l’escenari sempre ha sortit amb unes perruques desafiants, tot el maquillatge necessari, unes pipelles infinites i, tot això, sense afaitar ni amagar els pèls al pit. Comenta que tant a la seva perruqueria com al Desván, un local que tenia el centre de reunió d’artistes al Jonquet, ell personalment mai no havia tingut “cap problema amb ningú” perquè sempre ha basat tot el que fa “en el respecte”.

“Als inicis del moviment les dones lesbianes lluitaven més des del feminisme. De fet, el discurs LGTBI en beu molt”, assegura l’activista feminista lesbiana Lena Castells. “Les lesbianes moltes vegades no ens hem sentit representades dins el col·lectiu”, afegeix. “En moltes llluites comunes se sobrerepresenta la part masculina. I com hi ha homes gais feministes, també n’hi ha de misògins”, afirma. Castells també manté que precisament la reivindicació de les dones va fer que, a les sigles LGTBI, la lletra ‘L’ es posàs abans que cap altra lletra, justament per reividicar la visibiltiat de les lesbianes. Actualment Castells també creu que encara són necessàries “accions no mixtes -sense homes- per visibilitzar que existeix aquesta desigualtat”, i alhora entén que, com a col·lectiu, tenen més força si estan units.

Arrels, Ben Amics i la sida
Als anys 80 va néixer Arrels, la primera organització antisida de les Illes Balears. “En aquell moment hi havia pocs recursos i molta desinformació. Es començà a parlar del càncer rosa”, recorda l’activista Marcos Augusto, que creu que a causa del context d’estigmatització de les persones homosexuals el discurs del col·lectiu és més de caire social que polític. L’any 1991 es posar en marxa Ben Amics. “Fèiem una revista que repartíem i et podia arribar gratuïtament a ca teva o la podies trobar a locals d’ambient. La maquetava Toni Socies, de Diabéticas Aceleradas, i fèiem tirades de 2.000 exemplars”, recorda Pere Morey president de l’entitat l’any 1994.

A final del 1999 es va posar en marxa el telèfon rosa, que funcionva dues hores al dia i donava assessorament sobre temes relacionats amb el VIH. En aquella època també es va obrir una delegació a Manacor i una altra a Menorca. “Hi havia un grup de joves i un de tercera edat i el nostre local era molt gran, fins i tot teníem un bar on organitzàvem actes”, recorda Morey. En aquell moment Ben Amics va arribar a tenir sis persones fent feina -una part a temps parcial- i sumaven més de 200 socis. Ara hi ha la meitat del personal i la tercera part dels socis, i això malgrat que “no deixa de ser difícil ser gai en un poble petit i la demanda d’atenció i de formació LGTBI augmenta cada dia”, lamenta Morey.

Ben Amics està desbordada de feina i necessitada de personal
Fa deu anys, Ben Amics tenia personal tècnic de salut, d’educació, de joventut, d’activitats i del telèfon rosa. En total hi havia nou persones treballant. “Actualment fa falta més gent, perquè llavors s’encarregaven de l’àrea de l’entitat i avui no donam l’abast, perquè les administracions públiques de totes bandes ens demanen més del que podem assolir les tres persones que som”, assegura Jan Gómez, portaveu de l’entitat. Després de tres anys de llei contra la LGTBIfòbia es lamenten que es troben sols davant una augment constant de la demanda. “Enguany tenim 50 nous casos, i és que com més difusió es fa de la llei més peticions arriben”, diu. Però les subvencions de les administracions, que permetrien tenir més gent, no s’incrementen d’acord amb la necessitat.

DOCUMENTACIÓN
>
40 años de lucha LGTBI

https://web.conselldemallorca.cat/es/40-anys-lluita-lgtbi
>
TRADUCCIÓN [automática de Google]
>

San Reprimoni bendito, el Stonewall de Mallorca.
Los primeros años de la historia del movimiento LGTBI están marcados por acciones políticas, un barrio de Gomila convertido en centro neurálgico gay y la llegada del sida.
Maria Fuster | Ara Balears, 2019-06-29

La performance-procesión lúdica e irreverente de Sant Reprimoni es el Stonewall del movimiento LGTBI de las Islas. La acción se hizo en contra del entonces alcalde socialista de Palma, Ramon Aguiló, y acabó con la policía forcejeando y arrastrando por tierra a los activistas que hacían resistencia pasiva. "He visto y me han explicado muchas cosas, pero una acción como ésta, nunca", dice Jordi Petit, posiblemente uno de los que conocen más a fondo la historia LGTBI de España y del mundo, porque ha sido secretario internacional del movimiento.

La protesta tuvo lugar ante Cort el 16 de noviembre de 1984. Ginés Quiñonero -que ahora es la voz vecinal de Son Gotleu más contraria a la inmigración y que hace poco pedía el voto para Vox- era entonces el teniente de alcalde y concejal de Sanidad de Aguiló. Días antes de la protesta, Quiñonero había decretado el cierre de 32 locales. La mayoría eran de prostitución y tres eran bares de ambiente gay ubicados en el centro de Palma: el MAX-O, el Bronx y el New Way. “El cierre arbitrario y sin motivo de estos bares hizo que se organizara la procesión. Era un paso de Semana Santa con un muñeco que representaba al alcalde Ramon Aguiló, gente disfrazada e incluso un incensario”, explica. Y continúa: “También se lanzaba confeti y serpentinas y se cantaba una versión adaptada de 'Sor Tomasseta': Sant Reprimoni bendito, no te puedes esconder, porque los gays te buscan y algún día caerás”. El impulsor de esta acción fue Juan López, presidente del FAGI, el Front d’Alliberament Gai de les Illes, "un héroe dentro de una sociedad conservadora como la mallorquina", dice Petit.

Aquel día había mucha policía que no dejaba que los manifestantes entraran en el Ayuntamiento, y eso hizo que optaran por dar vueltas al olivo de la plaza de Cort. En la concentración de Sant Reprimoni, formada por una treintena de personas, comenta López, había feministas, ecologistas, sindicalistas y anarquistas, pero no había representado ningún partido político que no fuera extraparlamentario.

Finalmente, después de esperar mucho pudieron entrar en el Ayuntamiento de Palma a entregar en mano a Ramon Aguiló las firmas que habían recogido en contra del cierre de los bares de ambiente gay. Pero el alcalde no quiso atenderles y, según explican, les despidió. “De aquí no nos moveremos hasta obtener una respuesta satisfactoria”, dijimos. Al cabo de cinco minutos vino la policía y nos sacaron, nos cogieron y, como nos resistíamos, nos echaron a rastras”, recuerda López.

A finales de los 70, el FAGI empezó a funcionar con personas destacadas del mundo de la cultura como Biel Mesquida. Posteriormente lo lideró, como se ha señalado antes, Juan López, quien en el 78 contactó con Jordi Petit y se hizo amigo. Desde entonces el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) y el de las Islas editaban una revista común. Juan López era también militante del Partido Comunista, cofundador de la sección de hostelería de CCOO, y como sindicalista fue detenido en varias ocasiones. Una, durante tres días por realizar una huelga de diez minutos. En la detención, explica, sufrió torturas: manos firmes, mejillas, amenazas de quemaduras con cigarrillos e incluso con una pistola. “Perdí tres kilos en esos tres días”, recuerda.

Petit aplaude su trabajo. "Hay que reconocerle el empuje de lucha que tuvo con una correlación de fuerzas imposible, ni la izquierda estaba a su lado ni todo el colectivo tampoco". De hecho, cuando se movilizaron por el cierre de los bares de ambiente, un gay llamado la Diabla le pegó una mejilla. "Él tenía un bar en Gomila, y, aunque sólo cerraron los del centro, temía que nuestra reivindicación afectara a su negocio", explica López, que después de 14 años de activismo en el FAGI partió a Catalunya. “En Barcelona pude respirar. No me gustaba la etiqueta de ser el mariquita oficial de Mallorca”, dice. El otro descalabro mediático que protagonizó antes de marcharse fue pedir el yate Azor de Franco para hacer cruceros gays en las Islas.

Gomila, barrio gay
A finales de los 80 y principios de los 90, el FAGI se fue diluyendo, en parte por el desgaste de los voluntarios. En esa época, Gomila era el barrio gay por excelencia. Llegó a tener más de 12 locales de ambiente, dos hoteles y distintas saunas. “Había quien en su pueblo estaba en el armario, pero después bajaba al Black Cat y se ponía la peluca. En Gomila se creaban espacios seguros y de libertad y otro tipo de vínculos como de familia. Por ejemplo, cualquier 'drag queen' que empezaba tenía su madrina: una 'drag' con experiencia”, explica la activista LGTBI Marcos Augusto.

“En el ambiente de Gomila había muchos gays de los pueblos y también había quienes venían a trabajar de la Península, en los hoteles, para huir de la familia”, recuerda Jaume Horrach, más conocido como Jimmy, que va ser el primero en salir vestido de mujer a un espectáculo en tiempos de Franco y quien ha representado más veces al personaje de Divine, inmortalizado por John Waters en la película 'Pink Flamingos'. Él se reividica como showman. "Travesti(do), para mí, es una persona que se hormona y lleva pechos, yo soy un transformista, como cuando en la época de Shaskespeare los hombres se vestían de mujeres", explica. De hecho, sobre el escenario siempre ha salido con unas pelucas desafiantes, todo el maquillaje necesario, unas pestañas infinitas y, todo ello, sin afeitar ni esconder los pelos en el pecho. Comenta que tanto en su peluquería como en el Desván, un local que tenía el centro de reunión de artistas en el Jonquet, él personalmente nunca había tenido "ningún problema con nadie" porque siempre ha basado todo lo que hace "en el respeto" .

“En los inicios del movimiento las mujeres lesbianas luchaban más desde el feminismo. De hecho, el discurso LGTBI bebe mucho”, asegura la activista feminista lesbiana Lena Castells. "Las lesbianas muchas veces no nos hemos sentido representadas dentro del colectivo", añade. “En muchas luchas comunes se sobrerrepresenta la parte masculina. Y como hay hombres gays feministas, también hay misóginos”, afirma. Castells también mantiene que precisamente la reivindicación de las mujeres hizo que, en sus siglas LGTBI, la letra 'L' se pusiera antes que ninguna otra letra, justamente para reividicar la visibilidad de las lesbianas. Actualmente Castells también cree que todavía son necesarias "acciones no mixtas -sin hombres- para visibilizar que existe esta desigualdad", al tiempo que entiende que, como colectivo, tienen más fuerza si están unidos.

Raíces, Ben Amics y el sida
En los años 80 nació Arrels, la primera organización antisida de las Islas Baleares. “En ese momento había pocos recursos y mucha desinformación. Se empezó a hablar del cáncer rosa”, recuerda el activista Marcos Augusto, quien cree que debido al contexto de estigmatización de las personas homosexuales el discurso del colectivo es más de índole social que político. En 1991 se puso en marcha Ben Amics. “Hacíamos una revista que repartíamos y podía llegar gratuitamente a tu casa o la podías encontrar en locales de ambiente. La maquetaba Toni Socies, de Diabéticas Aceleradas, y hacíamos tiradas de 2.000 ejemplares”, recuerda Pere Morey presidente de la entidad en 1994.

A finales de 1999 se puso en marcha el teléfono rosa, que funcionaba dos horas al día y daba asesoramiento sobre temas relacionados con el VIH. En esa época también se abrió una delegación en Manacor y otra en Menorca. "Había un grupo de jóvenes y uno de tercera edad y nuestro local era muy grande, incluso teníamos un bar donde organizábamos actos", recuerda Morey. En ese momento Ben Amics llegó a tener seis personas trabajando -una parte a tiempo parcial- y sumaban más de 200 socios. Ahora está la mitad del personal y la tercera parte de los socios, y eso a pesar de que "no deja de ser difícil ser gay en un pueblo pequeño y la demanda de atención y formación LGTBI aumenta cada día", lamenta Morey.

Ben Amics está desbordada de trabajo y necesitada de personal
Hace diez años, Ben Amics tenía personal técnico de salud, educación, juventud, actividades y teléfono rosa. En total había nueve personas trabajando. "Actualmente hace falta más gente, porque entonces se encargaban del área de la entidad y hoy no damos abasto, porque las administraciones públicas de todos lados nos piden más de lo que podemos alcanzar las tres personas que somos", asegura Jan Gómez, portavoz de la entidad. Después de tres años de ley contra la LGTBIfobia se lamentan de que se encuentran solos ante un aumento constante de la demanda. “Este año tenemos 50 nuevos casos, y es que a mayor difusión de la ley más peticiones llegan”, dice. Pero las subvenciones de las administraciones, que permitirían tener a más gente, no se incrementan de acuerdo con la necesidad.
 
NOTA: La separación de gays y lesbianas es un tema recurrente y debe ser replanteado. Parece que estamos de acuerdo en que al incio la mayoría de los grupos eran mixtos, pero que la separación llegó con rapidez. Las mujeres prefirieron tener su espacio propio (o no, porque acabaron ocultándose en el feminismo). Que los colectivos antepusieran el término feminista, "feministas lesbianas", es más que un síntoma. Si es muy cierto, como dice Lena Castells, que había mucho gay machista y, sobre todo, misógino, no podemos obviar que había mucha gayfobia entre las lesbianas (no soportaban la pluma, el afeminamiento, el que habláramos en femenino y una mayoría, podríamos afirmar, odiaba a las travestis e, incluso, ni las querían considerar mujeres. También hay que mencionar la pluma lesbiana y cuanto había de "marimacho" y de miedo a lo "transboy". En cuanto al cambio en las siglas, dando la preferencia a la L, señalar que en la Federación no se dio hasta el año 2000, en su I Congreso pasando a ser FLG. En el segundo, dos años después, se incorporó la T, convirtiéndose en la FELGT (desde fuera del reformismo asociativo la considerábamos, sin más, "la flagélate"). No deja de ser curioso que ese cambio de siglas se debe a una visibilidad a la que renunciaron y que se solicitara con su vuelta a los grupos que ya se consideraban "mixtos". Y no olvidar la trayectoria de las colectivos de lesbianas, por ejemplo, el congreso de 1988.

2019/04/06

DOCUMENTACIÓN | MEMORIA | HOMOSEXUALS, LES VÍCTIMES OBLIDADES DEL FRANQUISMO

Homosexuals, les víctimes oblidades del franquisme.
Avui a les Illes Balears ni els mateixos perseguits ni els seus familiars no s’atreveixen a parlar d’un tema encara massa incòmode de recordar.
Antoni Janer Torrens | Ara Balears, 2019-04-06
https://www.arabalears.cat/societat/homosexuals-victimes-oblidades-del-franquisme_1_1060932.html 

Recentment, el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, ha denunciat que, a la fira turística de Berlín (ITB), un hoteler es referí a ell com a “este puto maricón”. Són restes d’una homofòbia que ve d’enrere. Ja durant la Guerra Civil, l’homosexualitat va ser un factor per ser empresonat o assassinat. Un exemple fou el poeta Federico García Lorca. El 18 d’agost de 1936 va ser executat per “rojo y maricón”, en paraules del cap de la banda que el va detenir.

La dictadura va començar a perseguir el col·lectiu gai el 1954 amb la modificació de la ‘Ley de vagos y maleantes’ de la Segona República. Aleshores l’homosexualitat passà a ser considerada un delicte que suposava penes a camps de treball. A més, els homosexuals i els transsexuals (“transvestits”, com se’ls anomenava a l’època) varen ser catalogats com a malalts o viciosos. Dins d’aquesta categoria no hi entraven les lesbianes, que, en la mentalitat masclista del règim, no existien. Així, dues dones que vivien juntes o que s’agafaven de la mà pel carrer no eren sospitoses. El 1970 arribà la ‘Ley de peligrosidad y rehabilitación social’, que substituïa l’anterior. S’establia que els gais eren individus perillosos que havien de ser internats en centres de reeducació on es podien ‘curar’ a mans de capellans i psiquiatres. Els més importants foren el de Badajoz i el de Huelva.

El 1977, amb la llei d’amnistia de la nova democràcia, tots els presos polítics quedaren en llibertat. La norma, però, no incloïa el col·lectiu gai. Aquests reclusos foren els darrers a sortir de les presons franquistes. El 1978 l’homosexualitat ja deixà de ser un delicte. Amb tot, fins al 1988 estigué vigent el càstig per escàndol públic contra conductes provocadores (nudisme, exhibicionisme, voyeurisme o homosexualitat).

Llistes negres

Tants d’anys de repressió marcaren. Ho demostra el fet que, a les Balears, els homosexuals represaliats de l’època contactats per aquest diari han preferit continuar guardant silenci. Asseguren que no volen recordar un passat que encara els regira l’estómac. L’excapellà Jaume Santandreu insisteix en la gravetat de la situació: “Tot i que no hi va haver morts, aquesta repressió contra els homosexuals va ser tan terrible que avui ni els mateixos perseguits ni els seus familiars s’atreveixen a parlar-ne. Jo vaig ser dels primers que fa 40 anys vàrem anar al cementeri de Manacor per recordar els afusellats. Aleshores gairebé no hi venia cap familiar. I ara hi van tots. En canvi, parlar de la repressió que patiren els homosexuals encara genera molta de por”.

A casa nostra, durant la dictadura, hi havia llistes negres d’homosexuals. Així ho recorda Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma: “Als anys seixanta els grisos entraven a festes privades i se’n duien gais a la caserna del Govern Civil, allà on ara hi ha la Delegació de Govern. Els afaitaven una cella i després els amollaven. A qui no li afaitaren la cella va ser a l’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover. Tenia bo perquè era parent de Joan Llabrés, el secretari del Govern Civil. Aviat, però, arran d’una detenció, saltà la notícia de la seva homosexualitat. S’endugué una gran decepció quan, en quedar amb uns amics seus al Born, tots li giraren l’esquena. Aleshores decidí anar-se’n a Barcelona”.

Josep Ferragut

Un dels homosexuals més famosos de la Palma d’aquella època va ser Colau ‘Marieta’. Era un senyor major, molt pintoresc, que venia calcetins pels carrers de ciutat. Sempre vestia amb una llarga bata grisa i duia els morros i les galtes pintats de vermell. Tanmateix, la majoria de gais hagueren de resignar-se a viure en la clandestinitat. N’hi hagué que acabaren malament. Fou el cas de l’arquitecte palmesà Josep Ferragut, autor d’emblemàtiques obres com l’edifici de Gesa o l’església de la Porciúncula. El 21 de febrer de 1968, amb 56 anys, el seu cadàver va aparèixer en un descampat del camí vell de Bunyola. Tenia la cara totalment desfigurada. Segons la policia, havia estat assassinat a cop de pedra per dos joves delinqüents que havien acompanyat l’arquitecte en cotxe fins al descampat. Aviat es descobrí el rerefons ‘escandalós’ del crim: la secreta però coneguda homosexualitat de Ferragut. La premsa deia que els dos acusats estaven “especializados en chantajes sobre la vida de las personas”.

També s’ha especulat que rere l’assassinat de l’arquitecte palmesà hi havia la mà del sector urbanístic de l’illa. A la dècada dels cinquanta, Ferragut va ser molt crític amb l’esclat del ‘boom’ turístic. No es cansà de denunciar la cobdícia depredadora dels constructors. La seva veu, per tant, era molt incòmoda. La mateixa sort tindria curiosament set anys després el director de cinema italià Pier Paolo Pasolini. També morí en estranyes circumstàncies a mans d’un jove xaper al port d’Òstia.

Contra Ramon Aguiló
El moviment LGTBI es va començar a visibilitzar el 28 de juny de 1969. Aquell dia, a Nova York, varen tenir lloc els ‘disturbis de Stonewall’, un conegut bar d’ambient. La policia hi va fer una batuda que va acabar amb incidents violents. Aviat els membres del col·lectiu gai es mobilitzaren per aconseguir tenir llocs on poder estar lliurement sense por de ser detinguts.

L’‘efecte Stonewall’ no trigà a escampar-se pel món. El 26 de juny de 1977 se celebrà a Barcelona la primera manifestació de l’Orgull Gai a l’estat espanyol. Fou organitzada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya que aquell mateix any ja obrí una delegació a les Illes, el FAGI. La seva veu cantant era Juan López Garrido, Juanito López per als amics. Havia arribat el 1973 procedent d’Albacete per fer la temporada turística a l’Arenal.

El desembre del 1985 Juanito s’enfrontà al batle socialista de Palma Ramon Aguiló. Li recriminà que hagués fet tancar quatre bars d’ambient de la plaça de la Drassana. Aguiló, però, al·legà raons administratives. El líder de FAGI, tanmateix, no se’l cregué i un dia abans de les festes de Nadal irrompé a la sala de plens de Cort al crit de “¡Ramón, te asusta porque a ti también te gusta!”.

L’estiu del 1985 Juanito ja havia liderat una altra actuació sonada. El president del govern espanyol, Felipe González, es disposava a passar les seves vacances a bord del iot de Franco, l’ Azor. Atès que el vaixell havia passat a mans de l’Estat, FAGI s’adreçà a Delegació del govern per sol·licitar-ne l’ús: el volien per fer un “creuer rosa” per la Mediterrània. “Exigimos derecho a querernos, / exigimos nuestra libertad. / No queremos que repriman, / que repriman la sexualidad”, cantava el col·lectiu.

Santandreu conegué en persona Juanito: “Era tan valent que anava ostentosament de marieta pel món. Va començar el seu activisme al sindicat d’hoteleria de l’Arenal. Allà, però, el menysprearen. L’homofòbia era cultural i no només propietat de la dreta. El que interessava en aquell moment era ser molt mascle. La prioritat era la lluita obrera i no la llibertat sexual”. A final dels vuitanta, Juanito deixà Mallorca i partí cap a Barcelona per provar sort al món de l’espectacle amb el nom de Joan I de Mallorca.

La batuda de Manacor
Sota la pressió del nacionalcatolicisme, els gais vivien un autèntic infern, turmentats per la idea de pecat i pel rebuig social que patien amb insults com “sodomites” i “degenerats”. L’historiador Antoni Tugores recorda una batuda important que hi hagué a Manacor als anys seixanta: “La policia va entrar al cine Goya del poble i va detenir una quinzena de respectables pares de família. Els varen jutjar i alguns fins i tot varen estar tancats una temporada llarga al port de Santa Maria de Cadis”.

Amb la Transició, els homosexuals se sentiren més alliberats. El seu principal centre neuràlgic de marxa va ser la plaça de Gomila de Palma. Als anys vuitanta, però, aparegué el fantasma de la sida, que afegí un element més d’estigmatització a un col·lectiu històricament discriminat. A partir del 1998, els avanços mèdics permeteren que la malaltia ja esdevingués crònica. Pel camí, amb tot, hi quedà molta de gent. El 2005, després de tants d’anys de repressió, arribà la normalitat absoluta per al món LGTBI: Espanya seguia les passes d’Holanda i Bèlgica i es convertia en el tercer país del món a legalitzar el matrimoni homosexual.

E l 2010, Jaume Santandreu tallà definitivament la seva vinculació de cinquanta anys amb el Bisbat de Mallorca. Homosexual declarat, el 2004 ja l’havia criticat durament a la seva novel·la ‘Catedral amb armaris’. L’actual responsable a Palma de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà no fou el primer a furgar en la doble moral de l’Església. El 1971, Guillem Frontera plasmà en el llibre ‘Tirannosaurus’ les seves vivències al seminari de la Porciúncula de l’Arenal. El llibre fou prohibit i no fou publicat fins després de la mort de Franco.

Frontera va estar amb els franciscans dels 10 als 15 anys. Té un mal record d’aquella època: “Era un ambient asfixiant. T’ensenyaven a prescindir de tu. Havies de ser obedient”. Durant aquell temps, l’escriptor d’Ariany presencià de prop la pederàstia: “Record que un frare venia de nit, quan dormíem, i es posava a tocar un al·lot. Nosaltres érem molts nins i segur que no ens adonàrem d’altres casos. La gent callava perquè la por era immensa. Aleshores l’Església s’aprofitava de la seva situació de poder per abusar sexualment de nins. Era bastant evident. Si no ho veien els alts càrrecs era perquè no volien”.

Anys després, Frontera va descobrir qui va ser el censor que ordenà prohibir el seu llibre, que aviat es tornarà a publicar: “Era un capellà que havia fet de professor en un seminari de la Península i que havia fet els mateixos excessos que fa el frare de la meva novel·la. Aquest home es pensava que jo havia conegut la seva història”.

Els abusos de l’Església
Recentment, l’Església de Mallorca ha tornat a ser notícia per nous casos de pederàstia. Els coritos de Lluc ja han demanat perdó pels abusos que alguns blauets patiren a mans de l’exprior Antoni Vallespir. A la presó de Segòvia, complint una condemna de sis anys, encara s’hi troba Pere Barceló, l’antic rector de Can Picafort. El cas va ser destapat el 2010 pel periodista de ‘Diario de Mallorca’ Mateu Ferrer. Dotze anys enrere, Ferrer, essent catequista, descobrí Barceló, de 45 anys, intimant amb Maria Serra, aleshores una nina de deu anys que feia d’escolaneta.

Al seu moment, Ferrer ja denuncià els fets a la Fiscalia i al Bisbat. “Fes el que vulguis. En tot cas, guanyarem nosaltres”, el va esbroncar el vicari episcopal de Mallorca. El 2013, finalment Barceló fou expulsat del sacerdoci arran de la política de tolerància zero contra la pederàstia impulsada pel papa Benet XVI. Llavors el Bisbat tenia damunt la taula la denúncia de Maria, que ja s’havia tret la por de sobre, i de dues nines més que també havien estat abusades pel clergue a la seva destinació anterior, Cala Rajada.

MIKEL/A, AQUÍ ESTAMOS Y NO NOS OCULTAMOS

Mikel/a enseña cacho en la 2ª Gayakanpada de EHGAM, 27-29 agosto 1993, Muxika // STARS COFLHEE es un trabajo realizado por Julen Zabala Alon...